La bellesa de la fragilitat
Sovint no conèixer la cara que tens davant és perfecte. No pots dibuixar-ne l’exterior, les seves línies ja estan traçades, però no interpretades. Quan dos ulls estranys es creuen, àvids de no ser vistos, la història l’escriu un tercer estrany. Llavors, els ulls dels dos desconeguts es configuren com pàgines pàgines en blanc sedents de vida. L’altre dia dues persones i una llàgrima ocupaven la barra d’un bar.
Restava poc més de dos centímetres entre els dos dits. Algú havia lligat un fil imperceptible a cada punta, just en el moment en què va asseure’s a la barra. Un extrem al dit petit de la mà esquerra d’un; l’altre extrem al dit petit de la mà dreta de l’altre. I el fil tenia la intenció d’estrenye’s. Suposo que així pot dir-se que és l’atracció de dos desconeguts menys desconeguts del que creuen ser. Una tímida línia humida, quasi recte, es perdia entre la seva brusa a ritme de Benny Goodman; tant subtilment que ningú ho hauria vist si no fos per aquell fil invisible. I ell des de l'altre cadira l’avisava internament: “vigila amb la tristesa. És un vici”.
http://adrianabm.blogspot.com/