Va posar els peus al carrer trencant els seus espectres amb un caminar contundent. A cada passa una meta. Ser-se fidel i així continuar respectant-se. Arribar a la caiguda del sol sense sentir-se estúpida. Defensar amb ungles i dents aquell racó de llibertat amb què havia nascut. Buscar allò que importava amb els sentits, sota la seva pell. Anhelar. Descobrir. Sortir a la guerra amb armadura, encara que a vegades no servís de res defensar-se. Amb tantes auto-condicions els seus pulmons començaven a demanar més aire del que l’ampli carrer els hi donava. Les passes no quedaven marcades, res feia constar que havia estat allà. Era algú més empassada per la foscor tèbia que regnava als carrers quan s’amagava el sol. A ningú l’hi interessaria saber que havia estat allà, marcant promeses a cop de peu. Quatre paraules li martellejaven dins el cap. Creixement. Respecte. Llibertat. Passió. El buit va ser immediat, perquè poques paraules agonitzen tant si no poden ser omplertes.
Continua llegint el post.
