I quan les lletres molles s’eixuguin arribaran les roses banyades de vi


Dins la banyera la càrrega era més lleugera. Els pensaments flotaven i es diluïen en l’aigua. Alguns els faria desaparèixer quan aixequés el tap. Els més persistents quedarien muts darrera la veu de Nina Simone. Tot i així, l’aigua l’hi recordava que últimament no retenia res, que tot el que passava per les seves mans tenia la solidesa i temporalitat d’aquella humitat. La situació no millorava quan en comptes de banyar-se amb aigua o feia amb sol. Robava cada petita porció de llum, la raptava per contagiar-se. Però un forat negre que tenia prop del pit esquerre se l’empassava i no deixava que sortís pels ulls.

Sentia que la sang l’hi brollava intensa com sempre, però sospitava que potser tenia una petita fuga. Per això, era precís afluixar els nusos dels extrems que l’hi retenien les mans: els de l’apatia i l’eufòria. Era precís espolsar-se de les espatlles les carreges innecessàries. Potser així trobaria la fuga i l’hi creixerien flors sota les pestanyes.

Entre l’aigua la càrrega era més lleugera, però potser quan sortís trobaria sensacions que podrien tallar l’aire, estímuls casi imperceptibles que l’hi esgarraparien l’esquena per haver volgut alleugerir el pes de les espatlles. Però hauria aconseguit un petit espai, en buit que
CONTINUA LLEGINT AL BLOG DE L'ADRIANA