En Carles Sabater va néixer a Barcelona el setembre del 62. Va néixer de cara al mar perquè, sent un nen, quan era a Barcelona, quasi sempre li donava l'esquena al paisatge mediterrani. Ell és de la Barceloneta, un dels pocs barris barcelonins que encara són un orgull i una carta d'identificació per als seus fills. En Carles, però, no era un xovinista de l' escamarlà i les xerrades al carrer. Quan era petit, recorda la seva mare, era un noi tímid, carinyós, però tan i tan vergonyós que els amics de la seva família encara se'n fan creus d'on ha arribat.
En canvi, quan anava a Llançà els tres mesos d'estiu, a casa dels avis materns, es transformava, necessitava el mar i s'amarava d'ell i amb ell. «No, no jugava a indis ni a pilotes, i quan un nen de l'escala el cridava per anar a jugar a casa seva acostumava a dir que li feia mandra. A vegades, per cortesia, hi anava» , recorda la mare.
Estudiava a l'Acadèmia Barceloneta, no com el seu germà gran que va anar a la Salle Condal. Amb el seu germà es porten deu anys de diferència, els suficients per construir un mur generacional que no els convidava a grans intimitats.
Quan tenia nou o deu anys els pares van decidir de fer-lo anar a nedar, que era una bona manera d'esbargir-lo de si mateix i, alhora, de procurar-li un culte al cos que se li endevinava com a aliat a la seva personalitat però que encara no manifestava. Encara que va acabar becat pel Club Natació Montjuïc, mai no va ser un nedador brillant.
Volia estudiar biologia, arribava a la biologia per una passió estètica més que per una altra cosa. Racionalitzar la creació era un repte per a un nen que, entre posar-se una samarreta del Barca o tirar un tret d'una escopeta de balins, preferia fer castells amb Tente. I riure quan li queien al terra.
Però no va estudiar biologia, no. Quan va acabar COU «no era ni un mal estudiant ni un bon estudiant, anava fent però em penjava molt» , va decidir de fer-se actor i ho va comunicar als seus pares. Als pares els va costar d'entendre el canvi, no entenien d'on sortia aquella passió sobtada per un ofici del qual hi havia pocs antecedents familiars, cap mostra d' afecció anterior per part del Carles.
«Jo penso que tot va néixer arran d'una obra de teatre que va fer a COU i que va dirigir l'Elisenda Roca. Va tornar fascinat d'aquella funció.» Recorda la seva mare.
Hi havia una faceta infantil del Carles que sí que lligava directament amb la recent estrenada afecció teatral. Quan estava entre amics, sempre que podia i creia que era el moment adient, es treia les ulleres, es posava dret al mig de tothom i començava a cantar a pulmó obert. Cantava cançons del Serrat, de l'Stevie Wonder, reagges del Bob Marley... Els amics es quedaven bocabadats, la metamorfosi era tan gran i impactant que va arribar un moment en què ja li'n demanaven, i ell sempre els complaïa, sabia que agradava i en acabar, les nenes, li feien una rotllana i el veien, de sobte, més ros, més guapo.
En fotografies ocres, postals a les paradetes del passeig Nacional, números endarrerits de "Fotogramas" i pantalles amables de cinemes de barri, a vegades el Carles veia un paio anomenat James Dean. El mite, el Carles, se'l va fer a imatge i semblança seva, que per a això hi són els mites. Aquell noi fràgil, ros, ambigu, amb ulleres, rebel i depressiu; així era el James Dean?, el va ajudar a creure's a si mateix. Va anar per mirar-se al mirall i el mirall li va tornar la seva pròpia imatge que li reclamava una vida fora dels tòpics.
«El primer dia que vaig anar a l'Institut del Teatre les cames em tremolaven. Era un estiu i si volia entrar-hi, informar-me almenys, ho havia de fer anant-hi. No se qui em va dir on era, només sé que quan vaig ser davant de l'edifici em van agafar tots els mals i vaig haver gira cua. No hi podia entrar, era superior a les meves forces », deia en Carles.
En Carles va demanar a un amic que l'acompanyés. Podia aspirar a ser actor un noi que es incapaç d'omplir un full d'inscripció?. Precisament per això, o potser per això, encara més.
No li va ser gens difícil de passar les proves d'admissió. Ja no li tremolaven les cames, li trontollava el cor per arribar allà on volia arribar. I va anar creixent. Havia trobat el seu lloc i s'asseia complagut en el seu paper de futur actor, entre Shakespeare i Strasberg, Txèjov, Lorca i Àngel Guimerà.
Ben aviat va començar a treballar, Flotats va ser un dels primers a cridar-lo per a Una jornada particular i més tard per al Cyrano de Bergerac i des de llavors no va parar. Val a dir que ha fet coses importants, papers brillants com el Gaudí que va dirigir Manuel Huerga i que va representar el seu primer paper protagonista per a un llargmetratge, que ha treballat per a televisió, cinema i teatre amb un bon gruix de directors i que ha fet els papers més inversemblants i ha recreat les situacions més insòlites.
Dels molts cursos que ha fet per completar la seva vida acadèmica n'hi ha un que crida l'atenció: Dos anys d'esgrima d'espasa amb el mestre Ricard Pous. O sigui que... si veieu sortir de la boira un lord anglès, fred, educat, sofisticat, cavaller, racional, ben vestit, elegant, somrient, seductor, contradictori, amb sentit de l'humor, lleial, complaent, depressiu, primmirat, mai soberbi ni vanitós però satisfet de si mateix, potser us heu trobat amb en Carles Sabater passejant per Vic, que no per Manchester, però amb les mateixes qualitats i defectes que aquells pregoners de llegenda d'una aristocràcia d'esperit més que de sang.
En Carles tenia un vídeo d'en Prínce i un munt d'altra gent, té un necesser on guarda tots els seus fetitxes, una americana beix amb la qual se sent molt còmode, un paquet de cigarrets rossos i els dits nets de nicotina, la mania de llevar-se d'hora els diumenges per anar a comprar el diari i una persona amiga com una taula de nàufrag amb un nom propi que no desvetllaré.
Vaig parlar amb ella, amb la taula de nàufrag, que a més de fer aquest dubtós paper, amb què ara jo, carinyosament, l'he batejat, té prou força per brillar amb llum pròpia. I ja ho fa. Va ser ella qui em va aclarir tot el que en Carles, sense mala intenció però amb molt bon art, em negava. Ara sé que viu pres de les seves pròpies contradiccions, que tot ho visualitza, que té un nervi contingut que, en activar-lo, pot superar la lava d'un volcà furiós, que es lent i perillós com un tigre (el seu signe de l'horòscop xinès), que és col·laborador i servicial, vulnerable i aprensiu. I que si no anés tan atabalat treballaria més.
La història professional del Carles Sabater com a cantant va començar a Sau: "si sembla que ho hagi fet tota la vida" , deien els admiradors i admiradores. Però abans de Sau, havia format un duet amb el Lluís Castilla, un músic amic seu, però tot allò no era sinó una gresca per a un dels cantants més creïbles dels apareguts en els últims anys. Es un rocker inusual captivat per una altra llegenda, que no la més tòpica del bourbon, però és un rocker anorreador.
<< Us convoco a tots al directe: agafa la carretera fins al final de la nit fes un viatge fins a la nit radiant. Regnes de beatitud, regnes de llum, alguns han nascut per a la nit sense fi >> Jim Morrison- End of the Night.
* Text extret del llibre de Magda Bonet "Sau, no et diré cap mentida (però no et dire tota la veritat)"
