Aquest és un tema que crec que pot ser interessant pel que té d’innovador, una revisió del disseny d’edificis en altura prenent no tan sols aspectes de sostenibilitat com a eix generador d’aquests, sinó també la millora del seu entorn urbà. Uns conceptes que, sense fugir d’una certa estètica icònica dins l’urbanisme de qualsevol ciutat on s’emplaci, fugen de la gratuïtat de les formes i l’estridència sense sentit.El projecte que es presenta, obra del despatx Jacques Ferrier architectures, és la Torre Far, emplaçada al districte de la Défense de París (França). El projecte d’aquest edifici concret neix del prototip Hypergreen Tower, un procés de recerca que busca aconseguir gratacels ecològics en el marc d’un sistema industrialitzat adaptat a una economia d’escala. Per fer-ho usa un material tan comú com és el formigó però en el seu màxim exponent de desenvolupament, tant per les seves característiques resistents com pel seu procés de prefabricació i posta en obra.
El prototip Hypergreen Tower no és una forma prefigurada sorgida de la repetició fins a l’obtenció del producte final. Tan sols és un full de ruta on es marquen uns criteris generals que caldrà seguir, deixant oberta la forma i el disseny final de l’edifici per tal de poder adaptar-lo a les condicions locals on s’emplaci (clima, ubicació, entorn...) i al programa específic de l’encàrrec al qual s’haurà de fer front. Mitjançant aquesta metodologia s’obté una organització interior i un disseny que s’adapta a les condicions pròpies del lloc on s’ubica, responent a les demandes concretes del client i aconseguint estalvis energètics de fins al 30% respecte gratacels convencionals. Així mateix, i depenent del resultat final en cada cas, s’aconsegueix una autonomia energètica entre el 50% i el 70% gràcies als dispositius disponibles en matèria d’eficiència energètica, la producció en el propi edifici d’energies renovables i el reciclat d’aigua.
Un aspecte clau, i crec que dels més innovadors en la seva concepció, és l’atenció que es presta en la relació entre el gratacel i la vida de la ciutat. L’objectiu és aconseguir una torre multifuncional que contingui en el seu interior espais públics oberts permanentment, independentment dels horaris de les oficines de la part privada del complex. Aquests espais de pública concurrència discorren per tot l’edifici, des de la planta baixa fins a les seves plantes superiors, oferint als ciutadans una continuïtat dels carrers i places en el propi edifici. En el cas concret de la Torre Far s’incorporen jardins penjats, zones verdes a les últimes sis plantes de l’edifici, una galeria panoràmica, bar, restaurant, botigues i sales de conferències.
La integració del públic a l’edifici es fa mitjançant rampes de gran dimensió, pretenent aconseguir una continuïtat natural entre el carrer, el vestíbul i el mateix edifici.
Aquesta cura s’observa també en el fet que la torre s’alci 30 metres respecte el nivell del carrer aconseguint una permeabilitat del paisatge urbà. Aquest fet em fa pensar en una doble lectura de l’edifici: una pròxima en que destaca el respecte a l’entorn i una evident subtilesa en el seu disseny i una de llunyana, de lectura a escala d’skyline de la ciutat, en que l’edifici no renuncia al seu marcat caràcter singular i icònic.
El disseny arquitectònic concret de la Torre Far estudia els vents més importants de la zona, amb una alta de densitat d’edificis en altura, per tal d’aconseguir una ventilació natural mitjançant un element tan senzill i quotidià com les finestres practicables, elements pràcticament desapareguts d’aquesta tipologia arquitectònica. Per tal de poder obrir una finestra a 300 metres d’altura és evident que es requereix un treball encarat a reduir les turbulències en la major mesura que sigui possible. La forma el·líptica de la planta permet que l’assolellament directe arribi a un 80% del perímetre, alhora que elimina vèrtexs angulosos especialment delicats en dies de vent per la formació de turbulències al seu voltant.
Les plantes de l’edifici disposen de jardins suspesos en les galeries accessibles que es formen entre el tancament vidriat de la torre i la trama estructural exterior que actua, a més, com a filtre solar i aconsegueix un espai protegit del vent. Aquests àmbits exteriors, recollits i protegits, conformen uns espais d’alt interès arquitectònic alhora que permeten als treballadors la possibilitat de sortir a uns espais verds exteriors a la mateixa planta on treballen per poder recarregar piles en el seu treball diari.
A nivell de reflexió crec que és interessant aquesta idea que l’espai públic del carrer “s’enfili” als edificis. La idea de continuïtat urbana, de barreja d’usos extrema als edificis que possibilita una ocupació d’aquests a totes hores del dia i la nit és una aportació interessant que intenta corregir els dissenys urbans que tendeixen a sectoritzar excessivament els espais residencials, dels d’oci, dels de treball, dels comercials...obtenint, tot sovint, àrees immenses absolutament desertes a determinades hores del dia o en determinades èpoques de l’any.
La doble lectura de l’edifici que s’ha comentat, la d’escala humana en el contacte “cos a cos” amb la construcció i la lectura a nivell ciutat, a gran escala, és una subtilesa en el disseny arquitectònic que pot comportar un encaix més adequat de l’edifici i una relació de proximitat amb els seus usuaris, per extensió, amb tots els ciutadans i, si se’m permet, amb la mateixa ciutat.
Font: Habitat Futura. “Revista de arquitectura & edificación sostenible”.
Juny 2010.
Barcelona.
Jaume Alentorn i Puigcerver –arquitecte-.
jaumealentorn@yahoo.es
www.alentornarquitectes.com
