Sovint quan els peus la porten a casa, en el moment en què els carrers es troben mig deserts, busca veure-ho tot com si fos la primera vegada. Sentir la il·lusió de la llum tèbia del sol tocant-li la cara; encara que no hi hagi sol. Intentar que els ulls acariciïn l'escenari com si fos de vellut, encara que sigui d'asfalt. Busca que allò que trepitja no resulti estèril, conegut i previsible; segur però d'asfixiant premonició i, alhora, de vertiginosa vulnerabilitat futura. Busca veureu-ho tot com si fos la primera vegada, perquè: "tot i que només partim de zero un sol dia, que seria de nosaltres si no busquem sorprendre'ns? I si ens contagiem de l'esterilitat del quitrà? Destorssariem tota capacitat de sentir i d'imaginar?". Li cremava la sang, i no se la imaginava d'una altra manera.
Quan buscava la espurna de la sorpresa sovint recordava la frase d'un poema de Pedro Salinas: "has vuelto los misterios del revés". Divagava tant com palpitava i creia que els enigmes que més costa d'entendre són els més senzills. En ells és en els que creu: creu en el tacte de la sorra de la platja entre els dits, en el misteri i en la melancolia d'una mà, la simplicitat encoberta del funcionament d'un rellotge, un rostre trencat davant un mirall sencer... Aquest són els grans prodigis; els que estan desxifrats, però que encara acaben amb interrogant.
Anar al blog de l'Adriana
