Epitafi de ROBERT GRAVES
Església de Sant Just i Pastor, al cor de Ciutat Vella. Una somorta aura gòtica es desprèn de l’edifici i recorre els carrerons humits i grisos. A l’interior, majestuositat pretèrita que impressiona tot trencant una línia implacable anomenada temps. La llum travessa els vitralls com la sageta de Diana i il·lumina la part superior de l’església a tall de simbolisme diví. Les naus laterals descansen tímides, fosques, sota els arcs ogivals. Fosques, perquè ningú no les mira mai. I aquells vitralls…
Avançant cap a l’altar, s’aixeca un retaule custodiat per sis columnes de veu celestial. És un element que no deixa indiferent a ningú; sembla atresorar sospirs i precs d’aquells qui alguna vegada han cercat justícia.
La ruta desconeguda, Blog.
D'aquella vesprada de parlar en públic, amb eixa alegria de celebració de la lectura, de riure's una mica d'un mateix, de compartir almenys això amb aquella gent que no conec ni coneixeré mai, recorde una mirada. Ella seia al mig d'aquella classe d'universitat. Recorde, no ho he pogut oblidar, l'ardor en aquella manera de mirar. El que els seus ulls amargament verds deien o no és cosa que em quedaré per a mi. Fou un regal, i els regals no es comparteixen. En acabar aquella conferència no es va quedar. Ni signar el llibre, ni un cafè. La realitat desmesurada de sense ser destí inscriure's com si fos destí. Quan em mirava em vaig sentir d'una certa manera. Després, com quasi sempre que hom fa aquestes coses, em vaig sentir ridícul. Ara sent una certa nostàlgia d'eixos ulls verds; em vaig quedar sense poder dir-li la paraula que més sentit hauria tingut. Em vaig quedar sense haver-li pogut dir "gràcies".
L’aire, aquell dia, era ple d’eufòria i d’indignació. De sentiments contradictoris cavalcant cap a un destí incert que no imaginaves que t’atraparia... Salvador, recordo l’escena i sento que amb els ulls tancats seria capaç de dibuixar-la.
L’aire, aquell dia, una festa groga tintada amb les quatre barres vermelles que a tu, a mi i a tots els incansables manifestants ens recordava per què no deixàvem reposar València el dia de la seva diada... El repic dels tambors era enèrgic i ens confirmava que lluitàvem per una causa justa.
I tu, de sobte, entre aquells crits multitudinaris, sense haver-me vist mai em vas fer una pregunta tan estúpida i tan encertada alhora que serà molt difícil esborrar-la de la meva memòria. A partir de no sé quin instant, Salva, vam fer la marxa junts. I em vas impregnar de l’atractiu vital que desprenies pel simple fet de ser tan impulsiu. De cop i volta, vaig entrar en el teu món, i tu m’hi deixares entrar de seguida, perquè, segons em deies, intuïes que aquell 25 d’abril podia ser més que especial. Així que, poc abans que s’acabés la manifestació, em vas demanar a cau d’orella, com qui recita un poema, que ens allunyéssim del tragí, de la munió de persones tan alienes a la nostra trobada, tot un miracle personal.
Apartats ja, et vaig poder explicar que no era de València. I en un minut vaig ser capaç de resumir-te les mil causes que m’havien induït a agafar un autocar aquell mateix matí per sumar la meva veu a la protesta. I vaig notar que mentre t’explicava totes aquestes coses pròpies d’una conversa d’ascensor tu em feies una radiografia. També em vaig adonar que brillava un punt de determinació en els teus ulls; però no em vaig atrevir a demanar-te res, perquè la nostra confiança era només la façana d’un virtuós edifici que encara havíem de bastir. No va caldre que et fes cap pregunta. Tu, murri, havies pres ja una decisió que marcaria les nostres vides. Era allò que t’agradava d’anomenar (no he sabut mai per què) “foto finish”: no t’agradava massa d’explicar per què anomenaves les coses d’una determinada manera, senzillament, pertanyien al teu món propi, un món encara per realitzar-se...
CONTINUARÀ...
