La pedra i el mosaic
U
na gran moneda daurada lluïa al cel, il•luminant lleument la ciutat que s’estenia davant meu. Jo, dreta, sobre un dels més alts teulats de la gran aglomeració d’edificis i carrers, contemplava la ciutat. La ira bullia dins meu, fet que qualsevol hauria pogut endevinar en els meus ulls si m’hagués pogut veure. El món em semblava tan petit!
Em vaig començar a fixar en la gent; aquella massa enorme d’insectes que caminaven ingènuament pels carrers, feliços per naturalesa. Vaig sentir odi per aquells inútils energúmens que manipulaven el seu entorn capriciosament.
Amb aquest pensament, les meves celles es van arronsar, formant dos arcs punxeguts. De sobte, el llençol atzabeja que cobria el món nocturn es va estripar, grotescament il•luminat per un llamp rabiós. Estranyada per aquest fenómen, vaig alçar els ulls, d’un color verd fosc i una forma lleument triangular. El cel tornava a ser negre, però ara no hi havia ni lluna ni estels, i milers de milions de diminutes agulles d’aigua es precipitaven sobre mi amb violència, empapant-me segons després la pell del rostre i els llargs cabells que reposaven sobre la meva espatlla. Això em va inspirar certa eufòria que necessitava per actuar aquella nit.
Els meus ulls es van arrodonir i van adquirir un color vermellíssim, desaparegut el blanc dels glòbuls. Un somriure victoriós es va dibuixar als meus llavis. Aquella nit, entraria en acció i ho faria amb coratge, com mai cap heroi ni heroïna de ficció ho havia fet. Em disposava a fer un important intercanvi; un intercanvi que ho canviaria tot. Tot.
Però quan ja alçava un peu, separant-lo del terra per saltar del teulat, una veu gutural va vibrar darrere meu.
-No.
La veu sonava tranquila, però severa i enfadada. Vaig reconèixer la veu d’ell.
Sense girar-me, vaig contestar, amb el peu encara elevat; no tenia la intenció de fer-me enrere. Ni tan sols per petició seva.
-Tu impediràs que em reuneixi amb ells?-Vaig dir.
-Si.
Vaig deixar escapar una rialla nerviosa, burleta.
-Doncs endavant. Fés el que vulguis.-Vaig fer una pausa, i després la meva veu es va reduïr a un xiuxiueig, gairebé un sospir.-Si pots.
I vaig saltar.
La noció del temps va desaparèixer sobtadament després del salt. Gaudia de la sensació de l’aire i les gotes d’aigua mentre volava, travessant tota la ciutat per sobre els edificis que la coronaven.
Finalment vaig descendir i em vaig aturar amb els peus sobre el terreny fangós d’un carrer que no estava asfaltat, on vaig romandre llarga estona, observant al meu voltant i preguntant-me si realment aquell carrer estava deshabitat.
Després de l’etern silenci, tres cops contra el fang van sonar i em van fer girar per veure què els havia provocat. Éren ells tres, drets com jo, observant-me amb uns ulls tan vermells com els meus.
No em vaig moure. Ells, però, van avançar lentament fins aturar-se a uns cinc metres d’on em trobava jo. Des d’aquella distància, vaig poder veure millor les seves túniques negres, amarades, i els seus barrets, del mateix color, en forma de boina. El seu aspecte em va recordar molt al de tres sacerdots sota la pluja. El que els diferenciava de tres capellans era, sens dubte, l’intens color vermell dels seus ulls. Segurament també m’haurien reconegut a mi per la mateixa característica física.
-T’has desempallegat de l’altre?-Va preguntar el del mig amb un to solemne.
Alguna cosa em deia que només parlaria ell. Els altres dos semblaven un reforç que aquest no creia necessari en absolut.
Vaig assentir amb el cap i vaig avançar dues passes cap a la seva posició.
-La vostra part del tracte.-Vaig demanar, allargant una mà oberta, que es va inundar de cop amb l’aiguat, a l’igual que el carrer on ens trobàvem.
Fins llavors no m’havia adonat que l’aigua ja m’arribava als genolls. Vaig dirigir la mirada a les meves cames, que ja no podia veure a través de l’aigua bruta el nivell de la qual anava ascendint amenaçador. Tot seguit vaig tornar a mirar-los a ells, els caçadors d’ànimes que esperaven impassibles davant meu. No deixava de mantenir la mà estesa en l’aire, colpejada per les gotes cada cop més gruixudes i abundants.
-Què dimonis esteu esperant?-Vaig exclamar.
Va ser l’expressió indiferent dels tres caçadors la que em va alertar de que alguna cosa no rutllava. A partir d’aquí, tot va passar molt de pressa; jo vaig retirar la mà i em vaig dirigir corrent a la porta d’un dels edificis deshabitats del carrer. Vaig pujar totes les escales que vaig trobar al meu pas, sempre mantenint un ritme frenètic, fins arribar a una gran terrassa des d’on podia veure gran part de la ciutat. Sentia les rapidíssimes passes dels tres homes darrere meu.
Em vaig aturar davant la barana que em separava del buit i, lentament, em vaig girar per enfrontar-me als meus perseguidors. Eren allà, drets, impassibles, assedegats de la la única cosa que posseïa per fer un intercanvi crucial.
Llavors, una idea em va travessar el cap com una llarga i afilada agulla. Era arriscat, però era la meva única sortida visible, així que no vaig ignorar l’idea.
Imitant els moviments que havia fet davant el meu amic, em vaig girar cap al buit, encarada a la ciutat, i vaig pujar sobre la barana, allargant els braços fins a formar una creu amb el meu cos.
Amb una veu impregnada de dubtes i resignació, vaig dir:
-Saltaré. I em perdreu de vista. És això, el que voleu?
L’aigua inundava ja la porta per on havia penetrat a l’edifici, i així en tota la ciutat.
-I després? Què faràs després? Contemplar com el món sencer queda submergit sota la pluja?-Va dir el caçador portaveu.-Veure com, per culpa teva, la humanitat es redueix a no res en cinc minuts? Observar, sabent que podries haver-ho evitat, com tothom a qui has protegit durant l’eterna vida de la que gaudeixes s’enfonsa i es perd en l’oblit de les ones? Com penses viure, amb aquesta sensació de buidor?
I va callar.
Vaig empassar saliva. M’havia vençut. Els meus ulls vermell, ara enrabiats per la derrota, observaven els teulats dels edificis i el nivell de l’aigua que ja arribaven a algunes finestres baixes. Hauria de donar l’ànima a aquell guardià, reduïnt-me a un simple fill del que ara era el meu germà? Feia milenis que compartia les ales i l’ànima amb Ell i tots els seus germans, inclós el meu amic, que havia abandonat en aquell terrat. Tot i així, els humans ho valien.
-I si no compliu la vostra part del tracte? I si us regalo la meva ànima i vosaltres no em doneu a canvi la pedra que falta del mosaic?
-Et recordo que no tens alternativa...
-Et recordo-el vaig tallar-que sempre podria saltar i desplegar les ales.
El caçador, germà de l’Enemic, semblava estar a punt de respondre, però va callar.
De sobte, davant els meus ulls, com un formiguer segons després de ser trepitjat, tots els terrats de la ciutat es van omplir de persones, que sorgien dels edificis amb els rostres aterroritzats.
Això em va fer abaixar el cap, i ho vaig veure. Ara l’aigua gairebé arribava als meus peus, sota la barana. Algunes persones nedaven, d’altres remaven sobre matalassos inflables. Remaven...cap a on?
-De debò que això és el que vols?-Va insistir el caçador.
Vaig sentir com s’acostava a mi amb un moviment imperceptible i abraçava fermament el meu cos.
-No veus el patiment en els seus rostres?-Va xiuxiuejar a la meva orella, com si m’hipnotitzés amb aquell so tan dèbil que emetia amb les seves paraules.
Em vaig sentir atordida.
Llàgrimes de ràbia es van vessar dels meus ulls. Vaig haver de fer el que em demanava. No podia escollir un altre camí. Em trobava en un carreró sense sortida.
-Està bé.-Vaig dir amb resignació.-Fes-ho ja!
Els meus ulls es van tancar amb força per fer baixar les llàgrimes amb més força; quan els vaig obrir, el seu color tornava a ser el verd fosc i la meva expressió era trista.
-Va!-Vaig insistir, impacient.
Semblava estar saborejant cada segon el meu patiment, el dolç sabor de la victòria.
De sobte, les seves mans es van situar a la meva cintura, pressionant molt. Molt. Llavors vaig notar com el meu interior es buidava, com la meva ànima immortal abandonava el cos humà que d’ara endavant posseïría. Ja era una simple humana.
-Felicitats.-Va riure, satisfet.-Ja ets mortal.
Em vaig girar per mirar-lo al rostre, a només dos centímetres del meu. Les llàgrimes encara descendien per les meves galtes amb abundància.
-La teva part del tracte.-Vaig exigir.
Un somriure maliciós es va dibuixar als seus llavis.
-Pobre mortal ingènua.-Va dir.
-No hi ha tracte, oi?-Jo ja coneixia la resposta.
Sobtadament, els meus ulls van evadir-se de la seva mirada i es van concentrar en un punt, situat sobre l’edifici que hi havia a uns cent metres, sobre el teulat del qual havia estat jo feia uns minuts. Veia l’edifici, i el veia a ell, que encara era allà, dret. Ell també em veia a mi.
Llavors va passar. En dos segons ja queia, amb les ales desplegades, sobre el teulat, i es desfeia dels dos caçadors. Després s’acostava al caçador que encara envoltava el meu cos amb els braços i l’enviava de dret al seu lloc de procedència, entre les flames; no sense abans prendre-li un objecte que vaig reconèixer a l’instant.
Ara, qui m’envoltava el cos amb els braços era ell.
I jo vaig deixar de plorar.
-La tinc.-Va dir amb un somriure mentre em mostrava la pedra, de color negre, que jo feia temps que lluitava per aconseguir.
Jo també vaig somriure.
-Gràcies.-Vaig dir amb un fil de veu.
Els nostres llavis es van unir en un bes breu però intens.
Ara, després de depositar la última pedra al seu forat corresponent-completant així el mosaic que salvaria la humanitat- l’observo a ell, que em mira amb tendresa, i veig un Sol que s’alça sobre els nostres caps, trencant els núvols i fent desaparèixer la pluja. Ara sé que ser mortal no m’importarà. He protegit els meus, salvant els fills del Germà. He allargat la vida a la humanitat. No necessitaré allargar més la meva.