Com si els sentits se’m despertessin d’una anestèsia. Vull palpar fins l’oxigen i no ser dèbil als sentits, però a la vegada, no puc deixar de ser-ho. Fa dies que em costa percebre. Si els núvols rellisquessin del cel i els carrers es submergissin en un llac de boira els meus sentits esclatarien en orgia. Mentre això no arriba abaixo la llum. M’agrada mirar a través de les ombres; sinuoses, difoses, desdibuixades. Evoquen a una fantasia obligada i em desperten. Em desprenc del que no necessito i m’estiro a escoltar cançons que fan desbordar els sentits: Wicked game, Down in a hole, Soft black storm, November Rain... Tanco els ulls i la sang crema. No ho entenc d’altra manera. Falta poc per retrobar-me amb els sentits, però continuo tenint ganes de pluja. Surto al carrer i em poso les ulleres, no vull que em llegeixin els pensaments.
Mès info a EL BLOG DE DUALISME PUNTUAL
