LES ETAPES DE LA VIDA de Paulo Coelho.


"Si a la vora del mar et trobes algú amb gana, no li regalis un peix, ensenya-li a pescar".
Anònim.

Sempre cal saber quan s'acaba una etapa a la vida.
Si insisteixes a romandre en ella, més enllà del temps necessari, perds l'alegria i el sentit de viure.
Tancar cercles, tancar portes, o tancar capítols. Com li vulguis dir, l'important és poder tancar, deixar anar els moments de la vida quan ja s’han acabat.
¿T’has quedat sense feina?, Has acabat una relació?, Ja no vius més a aquella casa?, Has de marxar del teu poble?, Aquella amistat s’ha acabat?

Pots invertir molt del teu temps present cercant els perquès, revivint els fets i tractant d'entendre per què va passar aquell fet.
El desgast serà infinit perquè a la vida, tu, jo, el teu amic, els teus fills, les teves germanes, tots i totes, estem abocats a anar tancant capítols, a passar pàgina, a acabar amb etapes o amb els moments de la vida i a seguir endavant.
No podem estar en el present enyorant el passat. Ni tan sols preguntant-nos per què.
El que va succeir, va passar, i s'ha de deixar anar, cal desprendre's.
No podem ser nens eterns, ni adolescents tardans, ni empleats d'empreses inexistents, ni tenir vincles amb qui ja no vol estar amb nosaltres.
No ¡Els fets passen i cal deixar-los anar!
Es per això de vegades és important destruir records, regalar presents, canviar de casa, llençar documents, regalar o vendre els llibres antics.
Els canvis externs poden simbolitzar processos interiors de superació.
A la vida ningú juga amb les cartes marcades, i cal aprendre a perdre i a guanyar. Cal deixar anar, cal passar el full, cal viure amb només el que tenim en el present! El passat ja ha passat.
No esperis coses a canvi, no esperis que t’ho reconeguin, no esperis que alguna vegada s’ adonguin compte de qui realment ets.
Deixa anar el ressentiment, el mirar "la teva telenovel·la personal", l'únic que aconseguiràs serà ferir-te mentalment, enverinar-te, amargar-te.
A la vida sempre has d’anar endavant, mai enrere. Perquè si vas per la vida deixant "portes obertes", per si de cas, mai et podràs desprendre’n, ni viure l’aquí i l’ara amb satisfacció.
Necessitat d'aclariments, paraules que no s’han dit, silencis que no es varen trencar.
Si pots enfrontar-te ara, fes-ho!, Si no, deixa-ho anar, tanca capítols. Digues adéu, que ja no tornes.
Però no per orgull ni supèrbia,
sinó perquè tu ja no encaixes a aquell lloc,
no tens espai a dins d’aquell cor, ja no es la teva habitació, ja no es la teva casa,
ja no toca aquella feina.
Tu ja no ets el mateix que va ser fa dos dies, fa tres mesos, fa un any, i per tant, no te sentit aferrar-te.
Tanca la porta, passa full, tanca el cercle. Ni tu seràs el mateix, ni el teu entorn serà igual, perquè a la vida res es queda quiet, res és estàtic.
Per la teva salut mental, per amor a tu mateix, deixar anar el que ja no està a la teva vida.
Recorda que res ni ningú és indispensable. Ni una persona, ni un lloc, ni una feina, res és vital per viure perquè: quan vas venir a aquest món 'vas arribar' sense cap etiqueta, sense cap enganxina material o humana que ara et costa deixar anar.
És tot un procés aprendre a desprendre's i humanament es pot aconseguir perquè, repeteixo,! Res ni ningú ens és indispensable!
Només és un costum, un aferrament, una necessitat.
Però .... tanca, finalitza, neteja, llença, ventila,
desprèn-te, sacseja, deixa anar.
Hi ha tantes paraules per recuperar la teva pau mental
que qualsevol, sigui quina sigui la que triïs,
t'ajudarà definitivament a seguir
endavant amb tranquil·litat.
¡Això és la vida!