[+/-]
"No accepto diners, ni un euro. Em conformo amb que em deixin dormir en algun lloc o em paguin el viatge", explica. Així ha arribat aquests dies fins a València. Va aparèixer per aquí el 25 de març i encara no se n'ha anat. Després tirarà cap al sud i on el destí li vagi portant. No torna a casa fins d'aquí a sis mesos.
Va deixar un treball en el qual no li anava massa malament (ha estat tècnic de so del Joglars o La Fura dels Baus) perquè si no ho feia ara, potser no ho faria mai, perquè volia experimentar com es viu "amunt i avall" . "L'any passat vaig fer el camí de Santiago i vaig començar a pensar la idea de fer això, de viatjar sol en pla motxiller i sense diners". Ja està en això i no abandonarà a menys que els mitjans de comunicació li arruïnem el concepte. "Si un dia vaig a un mercat a demanar una poma i em regalen un quilo perquè em reconeixen, ho deixo", sentencia.
Tota la resta li és igual. Si el critiquen per frívol, si dubten de les seves intencions, si li retreuen el màrqueting ... No passa res: "Deia Dali, que es parli de mi encara que sigui bé". Francesc està disposat a explicar el seu projecte a qualsevol. "L'opinió em fa gran". Diu que quan se senti amb algú, tots es convencen. "Qualsevol pot fer el que jo faig, els convido a atrevir", explica.
Ha recorregut a menjadors socials i ha passat nits al carrer. Reconeix que és dur compartir vorera amb "un tipus brut i un brick de vi", tot i així, diu, el més dur són els "records immediats, el que veus cada dia, el que assimiles quan et sentis en un banc a repassar el que que has fet aquest dia ". "És lucinant el que et trobes, però també és lucinant quan un desconegut et convida al teatre o quan la policia et dóna un cop de mà per domir en una obra".
Quan acabi el seu viatge vull explicar en xerrades, donar conferències per compartir la seva experiència. "Sense ànim de lucre", insisteix. Sense pasta.
Francesc Busquets, un jove tècnic de so català, va omplir el petate el 9 de març, va buidar les butxaques i va partir rumb al País Basc per arrencar la seva particular aventura. La idea, diu, és exhibir "un altre punt de vista de la societat actual", explicar "com es viu sense recursos" en un país com Espanya quan més estreny la crisi i subratllar la generositat de la gent, dels que li cedeixen un sofà per passar la nit, dels que li donen de menjar, li paguen un bitllet de metro, dels quals el conviden al teatre o el deixen 30 minuts de connexió en un cibercafè per anar penjant al seu web els vídeos en què relata la seva travessia. Milers de persones han passat ja per sinpasta.es.
Va deixar un treball en el qual no li anava massa malament (ha estat tècnic de so del Joglars o La Fura dels Baus) perquè si no ho feia ara, potser no ho faria mai, perquè volia experimentar com es viu "amunt i avall" . "L'any passat vaig fer el camí de Santiago i vaig començar a pensar la idea de fer això, de viatjar sol en pla motxiller i sense diners". Ja està en això i no abandonarà a menys que els mitjans de comunicació li arruïnem el concepte. "Si un dia vaig a un mercat a demanar una poma i em regalen un quilo perquè em reconeixen, ho deixo", sentencia.
Tota la resta li és igual. Si el critiquen per frívol, si dubten de les seves intencions, si li retreuen el màrqueting ... No passa res: "Deia Dali, que es parli de mi encara que sigui bé". Francesc està disposat a explicar el seu projecte a qualsevol. "L'opinió em fa gran". Diu que quan se senti amb algú, tots es convencen. "Qualsevol pot fer el que jo faig, els convido a atrevir", explica.
Ha recorregut a menjadors socials i ha passat nits al carrer. Reconeix que és dur compartir vorera amb "un tipus brut i un brick de vi", tot i així, diu, el més dur són els "records immediats, el que veus cada dia, el que assimiles quan et sentis en un banc a repassar el que que has fet aquest dia ". "És lucinant el que et trobes, però també és lucinant quan un desconegut et convida al teatre o quan la policia et dóna un cop de mà per domir en una obra".
Quan acabi el seu viatge vull explicar en xerrades, donar conferències per compartir la seva experiència. "Sense ànim de lucre", insisteix. Sense pasta.
Francesc Busquets, un jove tècnic de so català, va omplir el petate el 9 de març, va buidar les butxaques i va partir rumb al País Basc per arrencar la seva particular aventura. La idea, diu, és exhibir "un altre punt de vista de la societat actual", explicar "com es viu sense recursos" en un país com Espanya quan més estreny la crisi i subratllar la generositat de la gent, dels que li cedeixen un sofà per passar la nit, dels que li donen de menjar, li paguen un bitllet de metro, dels quals el conviden al teatre o el deixen 30 minuts de connexió en un cibercafè per anar penjant al seu web els vídeos en què relata la seva travessia. Milers de persones han passat ja per sinpasta.es.
