En l’imperi de les seves mans.


Sonava una xispa sonora, només dins el seu cap; com les que precedeixen una cançó abans de sortir per la boca d’un gramòfon. “As time goes by” mai seria plena fins que no l’hi cantés un gramòfon. L’hi agradaven les coses ben fetes, completes. Casi aconseguia fondre’s amb l’eco d’altres èpoques. Casi. Viatjava entre la llum i la foscor tan ràpid com el que camina sota un cel d’arbres abans de la posta de sol. Una passa, llum. Una passa, ombra.

Entre aquelles quatre parets passava el mateix que dins la seva pell. Una passa, llum. Una passa, ombra. L’hi agradava mirar-lo entre la llum de tardor de mitja tarda, buscant paraules que no tenien so. Cap d’ells se n’havia adonat, però l’essència de la qüestió havia estat decidida abans que s’articulés la primera paraula. Llavors ja era tard perquè la història s’havia encetat molt abans, amb el silenci, la paraula més forta de totes.
Continua...