Per què no acabar amb el que ja està acabat? Per què no trenquem aquestes relacions que han arribat a la seva fi? Per què ens donem de cops de cap intentant canviar el incanviable? Per què en definitiva ens torturem?
La resposta és "simple": no ens separem d'algú per dues raons: per pena o per culpa (no anem a parlar que una separació moltes vegades comporta una divisió de patrimoni que ens deixa a punt d'anar sota el pont, i el por ens T'aclapara). La resposta més o menys és simple, sí, però l'execució de la resolució ....
Llegiu amics, llegiu, llegiu la poesia del nostre segle, feta cançó. I esperem que us ajudi a escapar de la ratera, si és que esteu aquí.
"Com tantes matinades tancats en un cotxe,
en un carrer sense llum, un carrer sense nom,
els dos cara a cara es miren poc a poc,
després dedicar a l'amor i el seu treball.
S'assequen seva suor, s'assequen seva suor,
tal com han après, no han oblidat.
Ell pensa "ja res és el d'abans,
la vida ha d'estar en un altre lloc ",
on no la divisa perquè ella li cega
amb presons d'or, amb amor sense treva.
Ja mai tornaran, ja mai tornaran,
ja mai tornaran a fer res per vegada primera.
Lligarem bandades de pardals a les nostres nines,
fugirem lluny d'aquí, a un altre planeta.
Introdueix-me on no estiguis,
un mort tanques.
Ell li regala unes mans plenes de mentides,
ja no li sembla tan bell el cos que acarona.
Ahir eclipsi de sol eren els seus pupil · les,
avui són llacunes negres on el mal s'amuntega.
Quina pena em fa, quina pena em fa,
quina pena em fa, tot s'acaba.
Ella ja no estima els seus vicis, li busca en els ulls,
passa un àngel volant i es troba amb un altre.
Ahir els seus dos braços eren forts branques
on aixoplugar-, avui són cordes que lliguen.
Quina pena em fa, quina pena em fa,
quina pena em fa, tot s'acaba.
Lligarem bandades de pardals a les nostres nines,
fugirem lluny d'aquí, a un altre planeta.
Introdueix-me on no estiguis,
un mort tanques.
Ell decideix per fi vomitar les idees,
ella ho sap i tranquil · lament ho espera.
Sense calma planeja la seva fugida aquest pres,
ella no el mira, no aguanta el seu alè.
Ja va arribar el final, i trobaran
en el seu cor sorra de desert.
Perduda la calma, es posa molt seriós,
s'estén el pànic i l'envaeix un horrible por.
La seva boca covard pronuncia: "Et vull.
No te'n vagis mai, no te'n vagis lluny ".
I ella tira a tremolar, ella tira a tremolar,
ella fa fora tremolar: "Jo també t'estimo".
Lligarem bandades de pardals a les nostres nines,
fugirem lluny d'aquí, a un altre planeta.
Introdueix-me on no estiguis,
un mort tanques. "
